L’autòpsia ens permet fer un examen descriptiu de les qüestions arquitecturals del cos. Un cos polisèmic que esdevé objecte d’estudi i un experiment, un cos com a conjunt d’elements que formen un tot. En el marc de l’autòpsia clínica i forense podem parlar d’un cos biològic, i fent la translació del mètode a altres disciplines com la pràctica artística, arquitectònica o electrònica, l’exercici s’aplica a un cos cultural, de coneixement, de dades.

La dissecció de l'objecte d'estudi permet desmembrar un cos i arribar-ne a les entranyes. Disseccionar diverses parts de diversos cossos, per buscar-ne els llocs comuns, les interseccionals, companyies, els inacabaments. Aterrant l’autòpsia al nostre cas, aquesta narració fragmentada ens porta a qüestionar-nos la impossibilitat d’assumir el col·lapse des de l’aïllament, resultant en la necessitat de teixir un nou relat des de la cooperació i interdependència. Així doncs, el mètode visibilitza estructures invisibles, posant l'accent en les costures que subjecten les parts d’un cos quimèric que transcendeixi els límits d’allò que biològicament entenem com a cos.

En la posada en escena de l’autòpsia hem volgut experimentar amb la figuració de cyborg, amb una representació canviant, amorfa i constituïda per multituds d’interdependències i simbiosis. La mediació entre les dimensions biològiques i tecnologies a través d’un cos híbrid, en un morphing experimental constant, des del qual podem criticar els límits socioculturals que històricament s’han dibuixat sobre el cos humà. Una construcció de cos humà contingent, una possibilitat entre moltes.

Aquesta figuració ens porta a reflexionar sobre un cos que esdevé en continuïtat amb la resta de cossos i amb l’espai que habita. Un cos que ens permeti entendre el nosaltres des de la impossibilitat de concebre’ns com a individus. Prenent el plantejament de Donna Haraway: “Why should our bodies end at the skin, or include at best other beings encapsulated by skin?”, un cos del qual no puguem traçar-ne els límits.